CANT D'ABELONE

Tu a qui no faig confident 
que ploro al llit, de nit, sol, 
tu que em fatigues dolçament 
bressant-me com un bressol; 
tu que no em dius del teu vetllar 
per causa meva, 
què et sembla de suportar 
aquesta set sense treva 
que ens magnifica, 
sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats 
com es menteixen així que  
volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura. 
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura 
o bé un perfum que rera seu res no deixés. 
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses. 
No et retingueren mai: per això és que hi reposes 
i et tinc per sempre més.

           Rainer Maria Rilke 
 

(III)

M’he tornat cel llampurnejant i crido 
Cap a quin tot? Enyoro tant omplir-me 
terriblement, de què? No ho sabré mai. Salvatge  
cor meu, tremoles, deslligant-te en somnis... 
 

(IV)

Aquest anhel exalta el moviment 
adelerat del cor. La vora 
secreta esbalaeix. Dellà els penya-segats, 
què hi ha? Només el buit? Si m’hi llançava... 
 

(V)

Falcons del cor, alceu-vos a la caça 
de l’ocell invisible 
que tot d’una m’habita, 
que m’eixampla i em fuig. 
 

(VI)

Secreta veu, inunda’m, sobrepassa’m, 
cant absolut, arrenca’m del silenci. 
Estret espai sóc jo, gerra curulla 
d’espessa mel, em vesso, clarifica’m. 
 

(VII)

Ningú no hi creu, ja gairebé ningú 
no creu en l’esglaiosa 
ruptura del mur, que es pugui eixir 
per la clivella de la dura nou 
de si mateix. Abolida presó. 
Sóc neta, blanca fruita cargolada 
com una orella. Per a quina fam? 
 

(VIII)

Aquest matí m’he despertat flairosa 
com una mata d’espígol. 
Una estona he trafeguejat 
pels racons foscos de la casa, 
deixant a lloc les coses de la nit. 
He buscat pisa villa en golfes d’ombra, 
un collaret de gres o bé un topazi 
perdut, que fa que plori el meu passat. 
He sortit fora i se m’ha fet de cop 
familiar i greu l’hora de prima. 
L’alosa canta a la porta del cel.

          Sent, sent, l’alosa canta a la porta del cel. 
                                Shakespeare 
 

(IX)

...I què faré de mi 
si ja no sé com expandir-me? 
Com aniria més enllà d’on sóc? 
I què m’espera que no sigui vent 
efímer que passa? 
Per això visc en desenfrè quiet 
parlant del foc o de la pedra o dels núvols.

L’arbre de sang es ramifica, diuen, 
a les entranyes, que aquest fruit és bo. 
Per a quin fruit a mi van escollir-me, 
que moro de sentir-me’l i no poder-lo dar?

Ah, no sé si mai més el silenci  vespral moderarà els meus batecs 
ni si mai més podré cabre en els jardins de la terra. 
Cantaré sola allargant els braços. 
Dormiré dreta amb els ulls oberts. 
 

(X)

Tot calla, tot es resisteix; 
cada vegada es fa més i més ampla 
la solitud al meu entorn. 
Hi ha una font viva que no para 
mai de rajar: l’escolto 
de nit al cor de cada cosa. 
 

(XI)

Tot és de pedra, però si
canta una veu acompanyant-se 
d'ella mateixa en esperança,
fa planer el tortuós camí.

És a perdre'm que vaig sortir
de la cova, sense mirada.
Ara sóc temple de rosada
i Orió ja fa part de mi.


(XII)

Digues-me vida, què fer 
de les meves mans, dels braços, 
del silenci dels meus passos 
que envaeix com un perfum?

De música em toranré 
no fos que, estrenyent-me els braços 
teus, vida, em fessin malbé; 
em tornaré pols de llum. 
 

(XV)

Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú, 
cor meu, potser les pedres mudes 
o bé la matinada. 
                            Cor, no et precipitis 
a voler més, no et tanquis 
per molt que faci mal. 
                                   Estima 
sense voler ser correspost. 
                                           Posa't a prova: 
calla i escolta l'indiscriminat 
so de la vida. 
                     Sol, cada batec 
es correspon potser amb alguna cosa.