Per què, Llorenç, fill de la nit, amb fressa  
de camions, acuts ara, tot d’una, 
a esgratinyar el silenci ple de llum, 
i la figura dreta allà al balcó, 
fent-me adéus amb la mà, queda per sempre aquí, 
fixa, i la nena que fremí de Trakl 
poc abans de dinar, per sempre aquí també, 
resta vibrant, esvelta, quasi lira 
polsada per Virgili? 
                                Tu, Llorenç, au, corre 
cap a l’hotel i pregunta pel foll 
guarnit de cordes, 
                             ara negre ocell 
entre esbarzers. 
                         Si n’agafeu les móres 
i us les mengeu a l’hora del foscant, 
sentireu tal vegada un intensíssim gust 
de cloïsses amb pebre o de garota amb suc 
de llimona a ple sol: 
                                les aigües reverberen.