Quan per la vall del vespre descendim  
per l’autopista cap a la ciutat, 
les fàbriques encenen mil llumets, 
batega tot i tot està aturat. 
Ens engoleix la nit: a quin banquet  
som convidats a no tenir mai por? 
Tot el passat és com un dèbil crit 
fumós que va perdent-se en l’aire espès. 
Tot és fluent i tot és permanent. 
Les paraules em porten no sé on: 
en elles ara em quedo, i és un món.