Permanència feliç de l’aparent, 
quan rera el bosc la posta encén colors 
o entre dos llostres brilla clar un estel 
que tot de cop engolirà la nit. 
Al prat flairós, l’ovella de cap dur 
alleta el xai: ja tot és un ramat 
de llana blanca vora el fum negrós 
que puja d’una borda, 
                                    i els camins 
s’enfilen per les roques cap als cims 
d’on he vingut del fons del meu passat. 
Què se’m va perdre en aquest lloc ferest, 
que sempre hi torno i res no hi trobo mai? 
Se m’hi perdé la por de no trobar, 
i de cercar faig compte sempre més.