Plou com si no volgués ploure
aquest matí de gener
fet carrer solitari.
Amb el Camp Nou aquí mateix
condons per terra i gossos ensumant
la bestiesa d’un altre dia,
igual que els altres.
I només el consol que algú no es creu tot plegat:
“Se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou”
suggereix l’spray en un mur universitari.
Ordorika canta “El que hi ha  i el que vols”
i a Saramago l’optimisme li sembla gairebé pornogràfic.
No esper cap profeta anunciant
l’arribada definitiva de la dignitat
pertot i amb tot.
Només vull escriure així, d’ara.