I tu, papà, gran cabronàs, ¿què hi feies 
a dalt de la tribuna, si no eres feixista? 
Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana, 
sembles absent de tot. Poder? Cap no en tenies. 
Avantatge? No cap. Potser veure teatre 
de franc des de la llotja municipal, anar 
vestit de gala a dalt del presbiteri 
els dies sants, mentre la catedral 
s'omplia de creients si més no en l'espectacle. 
(Un reflex blau molt clar m'arriba del brillant 
que dus a la corbata mentre jo, arrecerat 
en algunes faldilles, m'omplo a poc a poquet 
de tenebra i de por, de pecat i calfreds.) 

Ara, però, és un matí d'hivern 
i tu t'estàs a dalt de la tribuna, 
voltat de gent estranya, de senyores 
elegants amb pells esborrifades, evasperon hispanes, 
dones del general, del jutge, del delegat d'Hisenda... 
Tens quasi quaranta anys, dos fills i mig, 
un uniforme blau marí com cal en aquests anys mansíssims 
i ets encara 
fill de papà sense massa pervindre 
(massa germans per un pastís petit)... 
Però tu poc hi penses: ets el gran. 
I amb mirada llunyana, a dalt de la tribuna, 
veus com passa el desfile. 
   També així et passaran 
els vint anys de la vida que et queda, 
sempre una mica absent, sempre com si portessis 
un uniforme estrany, amb el cap sota l'ala, 
preservant-te de tot, caminant poc a poc 
per un món que ja mai no sabré si era el teu.