Jo vaig veure plegar una bandera, 
rentar-la, allisar-la, 
donar-li un cop de planxa 
com si fos un mocador de butxaca 
per endreçar-la al calaix. 
Vaig veure embutxacar-se'n alguna, 
fer-la desaparèixer en un instant 
com aquell qui fa jocs de mans. 
Un dia n'aparegué una de rebregada per terra, pel carrer, 
n'havien fet mofa, l'havien esquinçada 
i ella segui allí enmig del carrer, 
els nens hi jugaven, 
i jugava l'aire i també els grans, 
els gossos la mossegaven, la martiritzaven; 
la Margarida se la mirava de la finestra estant, 
quatre llàgrimes li barraven la cara, 
-Cuiteu- ens digué. -Vosaltres sou nens i ho podeu fer-, 
i donant-nos una capsa de llumins: -Teniu, 
preneu aquella bandera i com per joc 
porteu-la lluny de tota aquesta gent 
i enceneu-la, quan sigui fosc en guardarem la cendra. 
Jo la duia i jugava amb ella tot corrent 
i a la boca del bosc la vaig veure cremar; 
les quatre llàgrimes de la Margarida 
mirant la flamarada de la finestra estant 
semblaven també quatre barres de sang. 
I així va ser com vaig començar 
a saber respectar la bandera d'un poble.