Amo els ulls de tot vivent 
per damunt de tota cosa: 
no hi ha nosa 
prou llisquent 
que m'allunyi dels ulls de la gent.

Si el maligne em vol temptar, 
jo sé prou com ho faria: 
sentiria 
que un mirar 
ja em té tota i em pren i se'n va.

No hi valdria cap consol, 
penitència, vels ni cendra; 
sinó prendre 
nou consol 
d'altres ulls que em copsessin al vol.

Que no és prou aquest esguard 
-qui en diria la dolçura?- 
que fulgura 
i m'és part. 
Els teus ulls, amat meu, Déu te'ls guard!

Que no és prou, tant com l'estim, 
per salvar-me. L'encantària 
solitària 
d'un abim 
dins cada ull tots nosaltres tenim.

I jo en cerco el fons gemat 
on s'escorre una aigua mansa, 
i no em cansa 
el combat, 
mal la brossa m'hagués ja nafrat. 

Ulls que cerquen altres ulls, 
ulls com folles brimarades, 
vergassades 
i abriülls; 
i els discrets i els pregons tristos ulls. 

Són els ulls de tot vivent 
una bona, bella cosa, 
sense nosa. 
Vagament 
sento en mi tots els ulls de la gent.