Ara t'enrioles, i el matí es fa espès 
de versos i espígol, de festa i ocelles. 
Ara les mans teues esbullen poncelles, 
i el matí es pentina amb galtes i oboès.

Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès: 
t'has endut llur ombra sota tes parpelles, 
i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles. 
Oh els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res!

Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos 
una primavera antiga es va desfent, 
i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos.

Tot se m'anuncia com una florida, 
com una sang tendra que em cenyís breument. 
I et tinc vora els llavis: què més és la vida?