No du enlloc el bell. Tots ho sabem: 
tu, quan comences un concert, nosaltres, 
quan t'escoltem aquella peça. Fugen 
àgils els dits, pujant, baixant les cordes. 
Els sons arriben just on ens estem, 
ens enrevolten quasi com el peixos 
a l'ham. I tu no pares mai, no pares 
d'anar i venir pels fils de la guitarra, 
les mans resseques com clivell de roca.  
Més que la mà, l'orella està oberta 
-és el costum, ho saps-, però no escolta, 
com porta vella que ja no pot cloure. 
Tan bé com hi podríem viure aquí 
baix dels estels si funcionassin qualque 
volta els cinc sentits: que l'ull passés 
sense més boira, fos ja despullada 
del seu cotó l'orella, ben obert 
el nas, el paladar un poc més tendre, 
i els caps dels dits, els caps dels dits més àvids 
just com els teus que pugen i davallen 
i cremen en la música dels déus.