Quan ebri de vi i fum m’endins solitari
            en la nit més cega,
quan la fosca furtiva
m’acull entre ele seus braços
d’oratge i foc i llunyania,
encara sent, batec endins, el so silent
            d’un cant antic, coral, insaciable
com el desig atàvic de sàtirs i faunes.

Quan insomne i cansat procur fugir
de veus i quimeres, sentint sols l’encanteri
     d’òlibes i grills,
m’arriba encara
l’enyorança aspriva del teu cor vençut,
rendit, d’antuvi lliurat a la ira dels déus.
Qui no ha tastat la sang no sap què és la nit.