Se m'hi endugué l'Aglaia. 
Descalces i conilles, 
vam travessar els bladars i les pinedes. 
Rere el roc de la mel, 
la serp d'ullals d'ivori i escames platinades 
ens reclamà el tribut de les donzelles. 
Èbria de sang i generosa, 
obrí de bat a bat la balma dels esclaus 
i veiérem els segles com passaven 
amb túniques burelles i ulls de cranc. 
Eren al fons i fermats amb argolles. 
N'hi havia d'esllanguits, de cos de neu, 
de negres i roents com un coltell. 
L'Aglaia s'endugué un jovencell de cua enrojolada. 
Jo em debatia, bleda, com sempre, entre els extrems. 
¿Antínous? ¿Possidó? 
(De sempre, que he volgut tenir-ho tot)