no estic sol 
a dins hi guardo 
la tendresa del plom fred 
que em fa estar enamorat 
de tot i res a la vegada 
a fora hi tinc 
alguns amics, 
joguines amables 
o, si més no, curioses, 
fetes de materials 
que han esdevingut inútils, 
buidades 
de qualsevol rastre del present 
de trepitjada veloç i enfeinada, 
descurança, 
mal fer mal fer mal fer 
– tot això seguint l’última tecnologia – 
som exiliats 
però fem bona cara 
perquè ens mengem 
les cabòries 
amb la regularitat 
de la respiració 
(tot i que no tinguem 
ni pulmons ni tràquea ni narius: 
només ganes d’imaginar)