Si la pau començàs, Lou, 
i sortíssim de la trinxera 
quotidiana i avorrida 
que ens aboca a ser menys del que som, 
no ens allunyarien de tu, ni de ningú, 
vagant pel disgust que roda vora 
la farola amarga del sofriment. 
Un és sobretot el seu coratge compartit 
o el seu ésser on disposa de fàcil camí la tolerància.

Si la pau començàs, Lou, 
tractaria de recórrer 
el teló que separa la solitud 
de l’existència que ens dónes, 
enllà del significat inútil de la guerra.

(I durant el maig de mil nou-cents noranta-nou 
Jean Louis Trintiganat i Guillaume Apollinaire 
enredarien veu i poema, 
preparant el testimoni inquiet 
d’un billet de tornada 
fins al teu cor).

Si la pau començàs, Lou,  
l’últim seient magenta 
del Théatre de l’Atelier 
definiria l’aven d’una nova bohèmia 
i la fruiteria de la capamunta 
de Montmartre no ens deixaria indiferents.

Si la pau començàs, Lou, 
l’amor de la teva memòria 
convocaria la boira eloqüent 
que impediria totes les batalles, 
totes les solituds.