“...de roig tomaquet i de vedures, collides del seu hort”.                               
                                  (Cançó de matinada , J. Manuel Serrat) 

Llàgrima elemental de la natura 
ceba ignorant de l’oda del poeta 
untada amb l’oli verge proxeneta 
coit ancestral amb la tomaca impura 

Minimalismes de l’horta que madura 
Groc de nesprer, rec d’aigua neta, 
sexe exultant de síndria que s’enceta 
lliurant les nostres boques de fretura 


L’horta de casa va ser el meu paradís. 
No me’n van treure ni pecat ni espasa 
ni parlaré de tristesa i desencís 


Simplement jo, que vaig deixar la casa 
cercant aquell  nou somni malaltís... 
Ara menjo la fruita que s’envasa.