... Car els Cíclops baixaren, orbs, amb les últimes ombres
i als murs llegendaris palparen l'oracle del sol,
preguntaren a l'alta torres: "Qui som? Anem sols?"
Però per a ells, que traïren la imatge del món,
el silenci afirmava el fast d'una mort sense glòria,
tan lluny de la veu de la terra i l'amor com dels déus.
I cantaren la por....

                       La mà de la vida tapava
la boca de pedra dels ecos, i l'ombra de l'Au
no guardava el somrís dels morts ni baixava als abismes.
Només per als guaites floria la flauta del vent.

I cantaren llur odi contra la llum que dansava
entorn de les garbes, sollaren l'aurora en les fonts
i marxaren, oh terra!, sords a tes aures profètiques,
amb llurs torsos brutals...

                                   Vençuts pels arcs iris salvatges,
retuts a rampeu dels pujols per un gest de la dríade,
secs de somni en llur força buida de foc i misteri,
no van sobreviure al gran xiscle de la primavera...