De todo lo que conocemos

             quizá sea la luz lo que más se hunde.

                                                  María Zambrano

Això no és una terra deserta,

extingida.

Està plena de solcs, d’arrels arrancades,

d’ortigues cobrint el pati del darrere

d’una infantesa terrible.

I dic terrible

perquè no ens van ensenyar res del patiment,

de les ferides que ens cobririen el cos

al que un dia hauríem de tornar.

D’aquestes habitacions buides,

habitades pels records asfixiants

d’una desaparició lenta i efectiva.

Escric per desafiar la mort,

per combatre l’oblit,

l’òxid la corcadura.

Desertar seria emmudir,

però encara quedarien les paraules.

N’estàs segura que no seríem capaços

de desfigurar-les?

Un cos

en la seva extrema solitud,

en la seva obsessiva descomposició.