Les dones,

aquelles a les que diuen refugiades,

tant o més precioses

que papallones de mel i primavera,

les veig entrar com un verger,

i surten amb l’ànima esquinçada.

Els qui les defensen les esclafen

amb un martell inclement

que no para de colpejar-les.

Els seus petits cors esclafats

s’assemblen al meu:

viuen, encara.

N’hi ha que ploren en cofurnes

sota una llum esmorteïda.

Apleguen plors,

reciten eixarms de seda i resistència:

«¡Plor!, ¡oh, plor!,

¡fes-te llet o ves-te’n!»,

i el plor no brolla si no és com el demanen:

un dia més de vida per a infants que mamen

batecs accelerats

i mort plàcida.

No és tristesa el que congrien,

ni pèrdua,

sinó mort compartida.