Puja l'escalinata de diamant, dona, ara que les ciutats compactes 
cavalquen escombres de bruixa i els blats peonen cap a la convocatòria 
dels sols blaus. Bellesa, oh bellesa, raïms en arxipèlag a les mans del sol: 
anem cap a la solitud dels llindars i de les dunes coltellejades. No tinc 
ribes nocturnes on pasturar els esglais. Et posaré el jou de l'estrella furtiva 
de les cisternes i copiaré dins els teus ulls el color de la vincapervinda. 
Confesso a tothom que vius, si et creo interminablement nua sobre un 
marge de mentes, ran de la nissaga de solcs que comença entre les teves 
cuixes. Com pobles nòmades avancen les llànties de l'esperaná. Treno el 
silenci, ara, com si fes una cistella de vímets per a les últimes cireres, 
sents? 
 -Sí.