''Un poeta ha d'evitar 
    d'enrotllar-se en la luxúria, 
    tenir tracte amb els pintors, 
    confiar massa en sa tribu. ''

125
/130

Alegries imbècils: 
   en som culpables. 
   A l'Eixample, les madones 
   conten coses, juguen molt 
   a no fer res i no tenen 
   por del lleig engolidor 
   de percebre com és l'Ésser. 

Amb el poc que costa ésser 
   llest i sent els benifets, 
   ponderables fora mida, 
   poca gent fa el breu esforç 
   de provar-ho, de gosar-hi. 

A tres-cents peus de fondària, 
    des del fons de la foscor 
    més immunda, vil i blana, 
    he arribat a descobrir 
    la llum vera, que és secreta. 

Avui és el primer dia 
    en ma vida que puc fer 
    allò que em dóna la gana. 
    No sé com m'he torbat tant. 
    Ni una ordre em grata el ventre 
    i no haig d'anar a comprar 
    unes cols que no m'agradin. 
    D'altra banda, els enemics 
    han fet rua cap als cingles: 
    només sento en Ramon Llull, 
    que predica per les balmes. 
    Quan acabi, passarà, 
    i podrem fer la xerrada... 
    satisfet i sadollat, 
    com si fos una madona 
    que ja té el dissabte fet; 
    la canalla, en bona escola 
    i el marit, ensinistrat. 

Cadascú té un patrimoni, 
    afectiu -vull venir a dir-, 
    on es pouen tots els somnis. 

Cal tenir força: la justa, 
    Contra la imbecil•litat. 
    De primer, contra la pròpia. 

Cansat de mirar en els ulls 
    dels humans on just s'albira 
    malvestat, cobdícia, sang, 
    sedegosos de cometre 
    occiments a tort i a dret, 
    vaig venir aquí a l'Eixample. 

Caure en mans del Creador 
    És tan fàcil... I no es guanya 
    res de res. És indecent... 
    i ningú no en té vergonya. 

Com un gat amb una troca, 
    cada instant jugo amb el temps: 
    ara en sóc un tros enrere, 
    ara corro un tros davant. 

-Defensem la nostra terra, 
    diu el passerell, volant. 
    ¿T'has begut l'enteniment...? 
    li contesta la terrola. 
    No en tenim, els catalans: 
    tot el món sempre ha estat nostre... 
    ¿Però els nostres enemics 
    que ens ocupen i ens trepitgen...? 
    -Dissimula. Fes-me cas. 
    Ells no entenen l'estratègia. 

Déu no ho vol, no sé per què. 
    Jo no puc estar pendent 
    dels capricis o criteris 
    d'un que em mira i no fa res. 
    Si sóc jo que he d'arriscar-me 
    he d'estar d'acord amb mi. 
    Tots els àngels també ho pensen. 

Déu serà tot el que vulguis, 
    però quant a complicat, 
    jo li guanyo a totes bandes.

Dolors incontaminats 
    són els que ara assaboreixo. 
    Abans no podia ser. 
    Dóna gust tenir pixera, 
    si hom pot miccir a voler, 
    sense taxes ni molèsties. 
    Si no és així, més val 
    no tenir-ne mai ni mica. 

El paràclit m'ha negat, 
    enfadós, el do de llengües. 
    Segur que no deu voler 
    que propagui la doctrina, 
    sinó entre els meus veïns, 
    que no volen escoltar-la. 

Els cabdills cacen vellards 
    Els esclaus els arrosseguen 
    i carreguen fins als tucs, 
    on els tallen els testicles, 
    i els llencen d'un en un 
    damunt d'una pedra plana 
    i l'esquitx que fa el cervell, 
    l'esclafit de les entranyes, 
    s'usen per endevinar. 
    Geòmetres amb compassos 
    fan dibuix de l'escampada. 

Els diumenges fa miracles: 
    cura els cecs vora el Mercat 
    i durant els altres dies 
    entra i surt dels llogarrets 
    engolint la llet dels mascles. 
    És tot el seu aliment: 
    tothom diu que és una santa. 

"Em sorprenc a mi mateix", 
    diu el neci. Ja era hora. 

En el súper sota títols 
    diferents ja s'ofereix 
    carn humana preparada. 

En la fosca de la nit 
    sento com el mul rosega 
    les faves dins del confí. 
    Un soroll tan agradable 
    m'allibera i em torna a mi. 

Ens és lícit de fugir 
    del rabeig amb la brutícia...? 
    Els mossens diuen que no. 
    Què farien sense quisca! 

És un do de sants i savis 
    poder dir: "no vull saber", 
    i no pas un privilegi, 
    com es pensen els cretins: 
    han sentit a dir de sempre 
    que el saber no ocupa espai: 
    l'abasseguen, no el contenen 
    i se'ls vessa pel carrer: 
    són el riure de les dones. 

Feliç com un viltà 
    que ha pogut  fer una porcada 
    i li ha sortit de franc. 

Fer un poema és con trobar 
    la cullera més idònia 
    o bé el clau que clavarà 
    dues fustes separades. 

"Fusteret, no em diguis coses", 
    diu la bella, "que em faràs 
    travelar i trencar la gerra!" 
    "Jo hi seré -diu el bergant-: 
    serà tova la caiguda" 

Has d'aprendre a caminar 
    sense crosses. Mai no oblidis 
    que el primer regal que et fan 
    és un índex del catàleg. 
    I el duràs per sempre més, 
    car el fan obligatori. 

He fet tantes coses bones, 
    bones en el bon sentit, 
    que em comença a fer vergonya. 
    Sort que no s'han adonat. 

He sortit. Plovisquejava. 
    La mestressa m'ha mirat. 
    Jo he fet que no la veia. 
    M'he posat a caminar: 
    tot de gent desenfeinada 
    blastomava pels carrers. 

Hi ha dies que l'estimo, 
    malgrat tot, malgrat el temps. 
    Les veïnes se n'adonen: 
    moc els mobles, pinto el marc 
    de la porta del vestíbul: 
    les motllures, color falb, 
    de vegades lapislàtzuli..., 
    resolut i amb gran vigor. 
    El bany és un cul de monja: 
    les aixetes i el bidet 
    enlluernen. Les aranyes, 
    me les guarden: no vull pas 
    que distreguin o que ensurtin 
    l'estimada que vindrà... 
    És aquí: truca a la porta. 

Jo no sé què pots voler. 
    No voldràs que t'apallissi... 
    Per això tenim un saig, 
    que paguem, costi el que costi. 

Jo que he estat a la presó 
    sé girar-me i rebolcar-me 
    en espais molt reduïts, 
    com fa un cuc dins de sa botja. 

L'escrutini ha estat molt d'hora. 
    Vint-i-set han dit que sí: 
    ara hauran d'executar-lo. 

Mai no facis res en va: 
    el que fas pensant en l'altri, 
    per exemple. Només fes 
    el que et digui la teva ànima. 
    Ja veuràs com et sorprèn 
    i que rics són els productes. 

No podré participar 
    en la guerra venidora, 
    que ens haurà d'alliberar 
    d'aquests enemics tan nicis 
    i tan nostres, fa tants d'anys. 

Parla amb prosa com un porc, 
    de la Casa de la Vila, 
    arborant-se a si mateix 
    amb bandera forastera, 
    protegida pels venals. 
    La corrupta pagesalla 
    està atenta i assenteix, 
    escortada pels esbirros, 
    un llenguatge que no entén. 

Però sé que la rutina 
    pot ser causa de menyscapte. 
    Per això, de tant en tant, 
    resto mort dins la cabana 
    uns quants dies o bé un mes: 
    tot per néixer a una altra vida. 

S'ha avesat a caminar 
    amb les crosses, cada dia. 
    Ja no sap fer altrament. 
    Avicia la canalla. 

S'ha begut l'enteniment. 
    No en té d'altre. Què farà. 
    Plorinyar per les andrones. 

Tinc ferides en el pit, 
    m'han sortit grans a l'aixella 
    i no puc caminar dret: 
    m'arrossego per la sorra... 
    i malgrat que hàgim perdut 
    la batalla i aquesta guerra, 
    continuo disparant 
    amb la mà que em resta bona. 
    Sé que faig el que haig de fer 
    i que els déus faran la resta. 

Tractar amb gent intel.ligent 
    té el confort inapreuable 
    de poder dir estirabots, 
    sense témer una catàstrofe. 

Tu no siguis carallot: 
    fes allò que més et plagui. 
    Creu-me a mi: no en facis cas 
    de la crida del profeta 
    que retrona pel mercat. 
    Pren exemple de les dones 
    més conspícues que fan 
    el seu deure i no l'escolten. 

Unes penses massa baixes, 
    si pretenen volar alt, 
    fan més ruda llur baixesa. 

Un poeta ha d'evitar 
    d'enrotllar-se en la luxúria, 
    tenir tracte amb els pintors, 
    confiar massa en sa tribu. 

Vols callar, betzola meva. 
    Ets baciva i gens galant. 
    És de tu, aquest sèu que et raja 
    de tes bleves. Tot el bac 
    ja n'és ple. L'escassa molsa 
    i els líquens obstinats 
    han perdut la bledania.

MIQUEL BAUçà
El canvi, 1998