Amb una pinta de marfil polia 
sos cabells de finíssima adzabeja 
a qui els d’or més fi tenen enveja 
en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria 
del coll, que amb son contrari més campeja, 
i a la mà que com el marfil blanqueja: 
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo de lluny tan atònit contemplava 
el dolç combat que amb extremada gràcia 
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava 
i temorós d’alguna gran desgràcia 
de prende’ls treves ganes me venien.

*

Per aigua anava lo meu bé un cert dia 
i foc ardent per los seus ulls llançava; 
i en los meus amb què atent la contemplava 
omplir los càntirs fàcilment podia.

Lo raig d'aigua que molt clar eixia 
com qui li diu, regau-los, murmurava, 
i quan la delicada mà banyava 
la neu que va fonent-se pareixia.

A un extrem arribí tan insofrible 
i els raigs fogosos de la bella vista 
tant se'm cremava l'ànima afligida,

que per a mitigar lo ardor terrible, 
en un càntir s'entrà, restant la trista 
en l'ànima de càntir convertida.