Magnífica ciutat, mentora eterna
de frisances de mar i arbredes enjoiada,
ciutat que em plau mirar bella i externa,
sense pensar-ne bé ni mal,
avui m'escau de veure't com una gegantessa
que ara als meus peus immensament reposes:
gran, pura, sense noses,
invulnerable a l'esperit del mal;
i em sento ciutadà d'una metròpoli ideal,
que, pel camí dels ulls, la fantasia em dicta.

Em ve de grat mirar-te de pas, així ajaguda
-oh, gegantessa invicta!-
en la pau del silenci, bella i muda,
totalment deserta al bat del sol,
o seguir en l'eixutesa plaent d'un bosc de pins
el rastre inacabat dels teus confins.
Car, no t'acontentaves amb la figura airosa
de la mar remorosa, pessigada d'escumes,
i, emprenedora, a mida
de l'estampa fornida del teu cos,
t'enfiles als turons, i en fas ta capçalera,
i aboques als marges, per veure com prospera
el teu seguici: fins on s'obren via
els ramadets de cases,
i es clouen nous espais als cims o en la planura
i en les altures rases
sonen campanes noves en nous temples pairals.

Ens decantem a creure que els teus jardins són toies
que una mà generosa hi escampà,
i ens pren la fantasia que els arbres són monjoies
que tu, geganta pròdiga, plantares en passar
d'un sol cop vigorós, com altres hores
d'una sola embranzida d'espatlla et fas fer vores
per guanyar terra als cims, alçant-hi murs de pedra,
o fas dringar colors veus i musiques
on abans s'imposaven el tamariu i el cedre.
Talment basteixes tu, conreues i repliques,
ciutat, en un estil titànic de llegenda.

Són aquestes cascades de lilàs i glicines
que vessen dels tancats o que a un vell mur s'arrapen,
retalls dels teus vestits, que vas deixant enrera
per treure't la xardor que et neguiteja el cos.

I ara mateix, nua, en repòs
ets estesa en avall, des d'on lluu la marina
fins a les faldes on s'allisa el vent.

Com d'un corser cansat en la cursa galana,
del teu bell cos s'exhalen uns fums que el sol irisa,
i tota tu, ciutat, puges del cel la glòria
d'un bell rastre d'encens, com en un temple.

Descansa en pau, geganta. Jo no et demano exemple,
ni vull saber el teu nom, ni escorcollar ta història.
Avui em plau mirar-te com a una inconeguda
vista per primer cop: mirar-te amb ulls d'un nòmada
que, per una cordial inspiració,
veu les teves virtuts en la teva gençor,
i, lluny d'engany, i sense vels,
content, admira el món tot caminant
i enlloc no posa arrels.

Car la bellesa als homes sol ésser revelada
en contemplar les coses per primera vegada.
Em plau ésser total i ésser divers,
i sentir-me la veu que s'ajorna en el vers,
mirar les coses com qui les veiés 
per primera vegada,
perdre el nord, si s'escau, tot divagant,
i veure ma ciutat, que em sembla una altra.

Una hora ens crida el goig de l'univers
i una altra el goig de casa,
perquè el nostre esperit té tot el món per pàtria.

                         Juliol 1946