L’admiració pot ésser tan fresca,
tan sincera i simple, tan prop del bé
comú, com ho pot ser l’enveja sana,
la que fa esforç per florir amunt, per dur
més pes de fons a les alforges pròpies.
Altrament, les enveges són la mà
que vol abastar més i s’obre via
a bufetades, desig carregat
d’odi. És en aquest desig que troben
cabuda les forces feres del guany
i la massa d’excrescències d’ego.
En l’interregne d’aquests “petits mals”,
encavalcant-los com genet de voiska
-cosac amb un peu a cada rossí-,
l’eròtica del poder, estantissa,
cobeja i deleja i anhela amb fam.
Mal disfressada de filantropia,
la mentalitat de sacietat
recomana el benestar i l’abundància
real o potencial. El gran pas
avant de l’era de la tecnològica
virtualitat és que l’opulent,
el rei del consum, no és el qui domina
els mitjans de producció, sinó
l’ens brutal de l’economia pura,
que funciona en si mateixa com
els xips de bactèries. La batalla,
doncs, està servida pels neocon
i l’agressivitat liberalista.
Com no confondre les ambicions
i els ideals?