''...tem aquest homes grisos
que són la vida ara,
que fan la vida, que
creen els fills il.lustres de la Ciutat,
que parlen de Corea i del Pla Marshall
i s'aixequen per veure les cames de qualsevol corista.''

>
Elegia a Salvatore Giuliano
23
/55
Elegia a Salvatore Giuliano

Aquí, a Castella,
entre pins hivernals,
a un quart d'hora en autobús d'un aqüeducte romà,
entre gent que estiueja
i diu "high life" de tant en tant,
"high life", "pinacle", o "gente conocida",
m'ha arribat la notícia que ja t'havien mort.

La notícia, il.lustrada: tu dret, com una torre,
bell, com un arc llatí,
exactament altiu, com la cúpula de Brunelleschi,
frondós, com els teus pins italians
i tal volta, qui sap!, spirto gentil i digne de Petrarca.

La notícia venia
entre tantes notícies:
de Rio de Janeiro, on juguen a futbol
-Amèrica i Europa. Pobra Europa!-,
de París -la portada parlava de París-,
de Massachussets, perquè tenen cases transportables
-aquests americans, infants de pa-amb-fonteta!-
i jo què sé d'on més; parlaven d'art,
anuncis del darrer anissat o d'un insecticida,
parlaven, ai!, parlaven de la guerra
latent,
com a punt d'aglapir,
en costum de sorpresa.

I tu allà,
a la plana verdosa, encara dret,
i ja tombat, caigut a terra
definitivament,
davant els ulls en sèrie dels carabinierei,
que et trobaren a un lloc de nom en do,
Castelvetrano,
tu, ela d'aquest nom, alt i central,
definitivament
mort.
Mes no per mi que t'esperava
al conjur dels darrers tirs
per obrir-te la porta de la història bella
que escriuen homes vius, per a sempre vivents,
a les places de poble i als cartells lluminosos.

Ara et cant, Salvator Giuliano,
ara et plor, ara t'alç!

Aquí, Castella humida de fonts afrancesades,
amb les meves sand'àlies més gregues,
amb un sweater teixit per a donzells de Toscana,
Salvatore Giuliano,
jo et cant,
jo et cant i et plor, escapollant de lliris
el meu jardí tancat, criadant roses i roses
altes com a ciprers, a la caça de daines trencadisses,
jo et cant, ara que ets mort,
jo, que no sé qui ets,
et cant perquè així em plau i perquè em cal cantar-te.

Vola rossinyolment,
vola per la nit llarga,
assagetat de dones ploradores,
enrevoltat de burgesos afaitats i de cotxes de nins,
vola, tu que ara jeus
a l'ombra de les façanes emblanquinades,
als carrers asfaltats on es queixa la gent de la calor,
ara que jeus, que sures
a les piscines de moda,
a les platges elegants,
a les ones rissades que empenyen un Posidó de goma,
vola, fill meu, i tem,
tu, valent,
tem la dona que vol anar al cine a la tarda,
l'home que està assegut a una butaca del club,
l'al.lota que diu "rouge" o "Tyrone Power",
indiferentment,
tem aquests que s'inventen la vida de confetti
o que tenen la vida perquè altres els hi inventin
i, així, ja se'ls hi doni, feta, cruixint,
com a acabada de treure del forn.

Tem-los, aquests, Giuliano,
Salvatore Giuliano,
bandejat de Sicília,
olímpic, despenjat d'una mitologia,
tem aquest homes grisos
que són la vida ara,
que fan la vida, que
creen els fills il.lustres de la Ciutat,
que parlen de Corea i del Pla Marshall
i s'aixequen per veure les cames de qualsevol corista.
Tem-los, que aquests et guanyen,
que aquests no et deixarien 
ni morir.
Tem-los, a aquests que aquests fan els diaris
i aquests les veritables emboscades,
que aquests si de pura peresa no et caçaren,
si ara els dius que mai més prendran el seu cafè,
s'aixecaran per tu,
darrera tu, i no hi haurà ja qui et cobegi:
viu o mort,
et mataran, Giuliano, per a l'eternitat.

Tem-los i fuig, que cal,
fuig, vola, nit i nit, temps i temps, vola, vola,
alosa de la nit,
bell com les carreteres,
fuig, que si jo no som
un d'aquests de qui et parl,
no sé per què no ho som,
però fill i nét d'ells i germà i fins amic,
que tenc sang d'ells, que tem
esser d'ells quan et digui,
ara que ets mort,
Giuliano,
Salvatore Giuliano,
que Déu etern et guard!

               La Granja de Segòvia, juliol, 1950

JAUME VIDAL ALCOVER
El dolor de cada dia, 1957