Enrere deixe els turons gruisencs
el morat de la tarda
el front gelat de la mar
els peixos que m’acaronen dolçament la pell
més sensible de sota les cuixes,
i puge l’altiplà del desig, els vidres m’enceguen,
desconec el teu rostre.
Et demanaria que apagares
el llum del jardí, però no sé si m’entendries,
em llegiries els llavis o uns versos del teu dietari.

Tot es retalla ací a la costa
i el rellotge d’arena
deposa cada gra al seu lloc.
Hem perdut el corrent i la pell,
el viatge i la mar,

acidents:

turons, peixos, morats
plaers i desgrats
tan lluny tan prop

si no ens llencem morim
clàssicament, esperant, com estàtues de sal.

L’espera és cruel i ens fa covards.