Jo t'esper, amiga que véns,
perquè em destil·lis la misèria
pansida, per sempre condensis
          el meu voler.

Tot el goig que serves de tu
mateixa, amiga de l'aire,
els vespres teixint flocs d'enyor
           amb l'ambre balb.

Serà comuna complaença
dels nostres gelats esquelets,
erts davall els crits de la neu 
          i les campanes.

                  (1982)