Un cos 

mai no percep els límits d’allò que diu.

Es manifesta en el tall d’un vers,

omple els forats que fan de benzina, 

es fa addicte a l’horror del buit

i a la barbàrie

de dir massa coses. 

Un cos 

després d’haver fet possible el miracle 

de posseir l’engany, 

sap que no en té prou amb el blanc del llibre.

I cerca l’espai que s’escapa dels marges,

que pot ser, també, cendra d’una fosca sublim. 

Ratlla, el cos, l’arbrat de cada cementiri,

i busca rere cada porta 

un altre cos

un altre bes 

un indici d’algun record 

i tota la quietud del món en l’infinit.

Busca, encara, més enllà, 

perquè el món és poca cosa

i els passadissos de la veritat ofeguen com ofega la mà de l’esbudellador.

El cos, 

en un últim intent ple d’agonia,

aconsegueix l’oportunitat

de saber-se 

en l’esperança d’un marc real

i aconsegueix, per fi, el miracle: 

saber-se llenç d’una oportunitat,

escriure’s de dalt a baix, 

perquè ningú pugui confondre,

mai més, 

la poesia amb la virtut.