Lluna      Miro ansiós les quatre cantonades, 
morada   Canvio amb roques llargues cintes verdes; 
              Quan la realitat, però, m'enrosca 
                   D'allà no passo.

              El pensament m'indica enceses bigues 
              I el fum em surt pel nas i per la boca; 
              Roques de pedra imant desprenen heures, 
                    Palles i ferros.

              El sol té ulls i peus per totes bandes, 
              I tants d'anells li dauren l'energia, 
              Que la serpent d'argent explota enfora 
                   I obre els aiguatges.

              Una pila de pedra entrellaçada 
              S'escola vora mar. Moren pels boscos 
              Roques que sonen sota fullareda 
                   Coronant mentes.

              Pren importància la meva boca; 
              La llengua és foc unit que enrotlla plata:  
              -Alena, estesa arrel de la ment meva, 
                   També de menta!