Vaig nàixer tocant l’estiu de l’any 1993, a València. Segons el calendari i les setmanes de gestació, em tocava fer-ho el mateix dia que mon pare, la nit pagana del foc i la mar i la sal que 
enllaça la pell en l’hàbit de les transformacions i dels cicles, però, per decisió mèdica, em van extreure del cau matern dotze dies abans. Dotze fou també l’edat amb què vaig llegir Umberto Eco, no per una imposició materna o acadèmica, sinó pel fet de llegir-lo tot fent-lo coincidir numèricament amb el dia del naixement. Jo no he nascut, per tant, car els antics deien que només hom pot nàixer de vagina. Per això, potser, la meva fixació per l’úter, les parets i les coses abruptes i sobtades, per si de cas allò, d’alguna manera, remet a la màtria. Als setze anys vindrien els poemes llegits i els escrits, encara que, aquests darrers, més tard, quan em vaig adonar que l’important, de vegades, es pot dir ras i curt o amb la imatge exaltada. Jo volia lletres, però em van posar a fer ciències, tot i que, com deia el gran místic, toda ciencia trascendiendo, em vaig quedar a cavall entre el poema i el món, és a dir: amb el cos i les seves traves. D’aquí van venir els tres llibres. El primer, pel contrast, el "Clarobscur", l’ombra i la tècnica i les primeres passes d’algú que, talment a la caverna, palpeja ombres per entendre alguna cosa. El segon, "Extrema al·legoria", perquè vaig aprendre a estimar. L’amor sublima, de tant en tant. L’usurpador va formar part de la culminació de la carrera mèdica: li ho devia. Així com també vaig poder tancar el deute amb certes filosofies i lectures que em tenien corpresa i entusiasmada. El darrer, "L’agulla", que es publicarà enguany, és un homenatge a les dones de casa.