''Lo trobador de Montserrat'', com li agradava autoanomenar-se, fou el gran precursor i el principal promotor i popularitzador de la Renaixença. Natural de Barcelona, es mogué amb espontaneïtat pels camps de la política -fou ministre en quatre ocasions- i l'activisme, la poesia i la traducció, el teatre, el periodisme i l'estudi de la història.

Fou clau en la restauració dels Jocs Florals com a institució de promoció cultural a partir de l'any 1859 i, tot i que primer s'inicià a la poesia en castellà, ben aviat es donà a conèixer en català amb obres com  Cants d'Itàlia (1859), Lo trovador de Montserrat (1861), Esperances i records (1866) i Lo romiatge de l'ànima (1891). Fill de l'estil romàntic historicista i agermanat amb els grans poetes occitans del moment, connectà alhora amb l'esperit modernista. S'imbuí de la poesia i del pensament d'autors com Víctor Hugo, Rosalía de Castro o Heinrich Heine, els quals també traduí al català. El seu teatre en català, de propòsit culte i precedent del de Guimerà, va ser recollit a Tragèdies (1876) i Noves tragèdies (1879) i a la trilogia Los Pirineus (1892).

La seva hiperactivitat política, cultural i literària feren de Balaguer el primer escriptor en català, abans que Frederic Soler, Verdaguer o Guimerà, a tenir un gran èxit de masses. 

Contingut elaborat en col·laboració amb l'AELC (Víctor Balaguer) per Oriol Pi de Cabanyes.