En el seu vuitanta-cinquè aniversari

El somni toca i mira ple de vida, 
i sorgeix l'home d'un conjunt de ratlles; 
els braços fan de banyes; a les taques 
el sol obre el perfil de tot de signes, 
i un nocturn nou, passat a foc i a flames, 
esmenta el carnaval d'avui i sempre.

La vida expressa els seus desigs de sempre. 
Els elements avancen, donen vida 
i resten brasa de les seves flames. 
Entre estels lineals de quatre ratlles 
les formes es confonen amb els signes, 
talment una harmonia emesa amb taques.

(Aquí l'element aigua són les taques. 
Espai i aire van units, com sempre. 
La terra en aquests quadres són els signes 
-més que tenebres, claredat i vida. 
El foc esmola l'ungla de les ratlles 
si dels punts de color sorgeixen flames.)

Miró camina intacte entre les flames. 
Una arrel regalima i peten taques, 
nassos i trompes escarneixen ratlles, 
i els ulls miren els ulls, miralls de sempre. 
Voltat de galls, Miró pinta la vida 
i viu els quadres, hortolà de signes.

La llum i el so, els percebem als signes. 
La llibertat és vista i emet flames. 
Puja pels peus la força de la vida; 
canta i més canta el blau d'un fons de taques 
i broten fulles del cos humà, sempre 
enllà del pensament teixit a ratlles.

Deixem el sol a terra sense ratlles. 
La lluna ve de lluny i parla amb signes, 
però els seus raigs no es perden perquè sempre  
s'acosten a l'origen quatre flames  
amb cresta o barretina. Així les taques 
no ens priven que tornem de mort a vida.

Miró dóna la vida amb punts i ratlles; 
l'alè surt de les taques i dels signes, 
i amor i flames restaran per sempre.