dels 14 anys ja es veia tant 

que volien molt que em fes gran  
que jo m'hi vaig posar de cul  
com si no fos més que un insult  
("ells" eren els grans, això estava  
claríssim i ningú en dubtava)  
¿per què havíem de ser com ells?  
¿per què ens havíem de fer vells?  
"Va, nen, digues, tu que seràs,  
oficinista, capatàs,  
policia, mestre d'escola?  
¿com te l'empassaràs, la bola  
que et farà morir de vell, digues?!"  
Doncs protestant, menjant formigues,  
fent tantes campanes com pugui,  
jugant amb tot el que es bellugui,  
dels jocs de la gent gran en passo,  
m'estimo més fer de pallasso  
de patufet o d'arlequí  
i escriure't versos des d'aquí  
(on sigui sóc al teu costat)  
sobre la lluna de Bagdad 

o els esperits del blat de moro
...que jo ni boig ni boig no em moro
perquè no puc, ni que volgués:
ho he pensat del dret i el revés
i a contrallum i de cantó
i he arribat a la conclusió
que és impossible que jo em mori

(podreu cantar-me el gori-gori

que això sí que no em treu la son,
tan cert com que no em dic Anton,
perquè si hi sóc hi seré viu,
i si no sóc, qui serà el viu
que em vingui a explicar que estic mort?)

[...]

doncs és que sempre sóc així,
ja no tinc cura, sóc aixís,
no sé ben bé com, imprecís,
desafinat, i sempre a punt
de caure avall o caure amunt
de cara a mi, de cara a tu,
de cara a algú que se m'endú
per beure un trago de licor
o amb algun altre estil d'amor,
que... mig segon és mitja vida...

[...]

no falla: la cova del viure
porta de dret a... l'aire lliure
que és l'alè del món fet carícia
que no es veu, que s'hi viu, delícia
d'aquest tros d'espai que es respira,

prô que quan bufa fort em tira
per terra... i a l'imprescindible
foc salvatge, estrany i terrible,
fet d'espurnes, flames i brasa,
llenya i pebrot, llamp dins de casa,
m'encén les coses, les assalta,
les pren, el prenen, les exalta,
m'ho pot cremar tot perquè sí...
i a l'aigua (tu que ets sempre aquí
davant meu, tu que m'alimentes
d'amor humit, fins si rebentes
el mar o el cel sortint de mare),
foc, aigua i aire i més encara:
la Terra (no me l'enfonseu,
forces noves: perdria peu:
no tinc res més per sostenir-me):
la vida així sol conduir-me

com més avall, per llocs més alts

pels seus camins elementals,

com més enfora més endins

pels seus eterns quatre camins

de terra, d'aigua, d'aire i foc,

de sempre marcats amb el toc

del déu trapasser que és l'atzar