De mort m'arriba sempre la mateixa  
i tant li fa que li negui el pa i la sal  
o li doni matons, que ni s'engreixa  
ni s'aprima però em menysprea igual. 

Va amb la punta dels pits tibant de brisa  
la mort que m'ha tombat fora raïls,  
em diu que ja conec la seua guisa  
i m'esmicola el crani entre els pernils. 

Doncs jo li toco el dos amb els ulls baixos  
volent haver nascut tronxo de col,  
cul de cadira, taula amb dos calaixos,  
la que em vol més, snezillament no em vol. 

Tota altra veu és falsa i ella canta  
que jo sóc el macarra de la santa.