''torna el petó  
més dolç que no  
vol acabar  
mai de besar''

>
Ni cor ni res
48
/179
Ni cor ni res

l'home feliç,  
perduda brida,  
dóna la vida,  
la vida bona,  
amb una dona,  
li xucla el gel  
de pèl a pèl,  
per entrar frisa  
sense camisa  
a l'entrecuix  
tot moll de fluix  
i de saliva;  
la verga tiba:  
amb tals sucs n'unta  
tota la punta,  
ella se'l mira,  
tota s'estira  
i obre i doblega  
les cames, frega  
amb l'espinada  
la gran flassada  
de llana a terra,  
l'home l'aferra  
tendre i ja hi va:  
amb una mà  
li calma els ossos,  
amb l'altra els grossos  
llavis separa,  
no els de la cara,  
li du la folla  
sense clofolla  
plena de foc  
cap al seu lloc,  
vora l'entrada  
que se li bada,  
ella mig gruny,  
sent com s'esmuny  
llis i amorós  
el foc pels dos  
centres del món:  
el pou pregon  
i el tit fibló  
de l'ametlló  
que sense trava  
el cap de fava  
acaricia,  
mà d'home el guia,  
primer buscant,  
lent, com llepant  
mossega arrels  
i un raig d'estels,  
ja són germans,  
persones grans  
i nens petits,  
purs esperits;  
després , de pressa,  
la nit es vessa  
per tot el cos  
oberta i clos.  
Llavors, soleta,  
la verga dreta  
refrega tota  
sa part de sota  
contra el parrús,  
la part del nus  
que la pell lliga,  
contra la figa,  
la figa oberta  
que se desperta,  
com si parlés  
diu que en vol més  
i el carallot  
diu que no pot  
però es regira,  
no s'enretira,  
per l'altra banda  
una altra tanda  
com de llepades  
arrossegades  
li fa la fava  
amb la rebava  
que té per dalt  
i un triümfal  
entre ell i ella  
la carn s'estrella  
com si s'obrís  
i el fregadís  
és tan menut  
i tan agut  
el sentiment  
pur i punyent  
de la purís-  
sima i boni-  
ca carn que sap  
parlar del nap  
al cony, del cony  
al nap, fogony  
que fon la neu  
del teu i el meu,  
dóna el mateix  
plaer que creix  
a cada cos,  
ja no està exclòs  
el bell miracle,  
ja no hi ha obstacle  
de pell ni roba,  
la vida es troba  
la vida als braços  
amb deu mil llaços  
de bon desfer,  
no cal ni fer  
res, que si vols  
es desfan sols,  
çtens el graal,  
fins que el pardal  
no aguanta tanta  
llet, mes s'aguanta  
i l'arracona  
quan se n'adona  
l'home enfollit,  
clava el neguit,  
les seues dents,  
les mans ardents  
al muscle fort,  
al coll i al port:  
és la besada  
calda mirada,  
i el cos s'ajunta  
de punta a punta  
amb l'altre cos  
fins al dit gros  
mentre els ulls diuen  
que amb els ulls viuen  
i ja valenta  
la verga, lenta,  
dolça va entrant  
i va emplenant  
el pou a poc  
a poc, el lloc  
çtrobant endins  
del forat fins  
al fons del fons,  
fins als collons,  
mig es doblega  
i amb l'arrel frega  
i estreny el bec  
del gallet cec  
on neix la llum,  
no tinc costum  
d'escriure així,  
digues que sí,  
la dona es queixa,  
diu deixa, deixa,  
l'home s'esvera,  
va un xic enrera,  
pregunta què?  
No passa re,  
li torna a fotre  
sense rebotre  
gens fortament,  
el moviment  
amb què li empalma  
és mar en calma,  
quasi s'atura,  
quasi tortura  
tant de plaer,  
poder poder,  
ningú en té prou  
i ningú es mou,  
sense cap bot  
ho tenen tot,  
no puc dir com  
si no té nom;  
prou comentari;  
doncs per tornar-hi  
la immòbil fava  
un so cop clava  
petit endins:  
peta els confins  
dels ulls, provoca  
la boca, evoca  
gemecs dels pits  
i dels dits crits,  
plors del sofà,  
la serp!?, la mà  
de l'home acut  
al clic menut  
de la femella,  
l'única, bella  
i àlgida escata  
de goig que esclata,  
la mà manyaga  
me li amanyaga  
carn i esperit  
amb un sol dit,  
després amb dos  
el nus preciós  
me li deslliga,  
desfà la figa,  
la mà en fa via,  
l'acaricia,  
s'embala i vibra  
prement la fibra,  
la fembra es vincla,  
plora, es revincla,  
lo bon coll torça,  
sent més la força  
del pal de déu  
a dintre seu,  
amunt i avall  
ja va el carall,  
ja la cigala  
balla i s'embala  
com un motor  
de pura amor  
a tota llet  
feta un desfet  
de mel i flames  
entre les cames,  
un vent que inclina  
tota l'espina  
donant claror,  
més que dolor,  
l'home no frena  
però es refrena,  
la mà reposa  
i ella la hi posa,  
ja no la seua  
sinó la seua:  
ella mateixa  
llaura sa feixa  
tota una estona,  
l'home la xona  
li omple de balls,  
¿vols més detalls,  
el gra i el fil?  
Doncs ell, tranquil  
i amb llançadora  
l'ora i llavora  
teixint el goig  
que el torna boig,  
tots dos es criden,  
tots dos s'obliden:  
l'enteniment  
el porta el vent,  
la voluntat  
els ha lligat,  
l'home la porta,  
la deixa morta,  
la ressuscita,  
la fa petita  
fins al deliri,  
fa que sospiri  
lliscant, saltant  
i ara alternant  
amb contraritmes  
els propis ritmes  
per no pujar  
sense parar,  
suau li fot  
a dins del tot  
dels pèls als ossos  
pels ulls, pels cossos,  
directament  
de ment a ment,  
el que ella sent  
en moviment  
d'ell traduït  
(¿cos a esperit  
o d'ací allí?,  
¿qui mena qui?)  
és instantani.  
Que no demani  
ningú com és:  
no en sabem més:  
sola i magnànima  
la llei diu: l'ànima,  
l'ànima n'és  
el cos, només  
el cos, que pensa  
i sent la immensa  
nit bategant  
amb un infant  
de llum  als braós  
sota els domassos  
dels ulls tancats.  
Oberts com plats  
fan seu el món,  
el món d'on són.  
Es tornen folls  
quatre genolls;  
llavis i llavis,  
més i més savis.  
L'amor governa  
la mar interna,  
amb un toc toca  
com un roc, roca,  
com el riu, ria,  
com tio, tia,  
com dos que carden  
i prou retarden  
l'instant fatal.  
Tanca el portal  
i girem cua,  
ja veus com sua,  
com esbufega,  
com es masega  
ella les metes  
de puntes dretes,  
contentes, altes,  
mentre les galtes  
del cul té preses  
per les pageses  
de l'home mans,  
que pasten pans  
i estrenyen mons,  
hi van a fons,  
i ell aixecant-la  
i acompanyant-la  
mig s'incorpora,  
la fava honora  
amb dolç refrec  
cada replec  
d'ella per dins,  
contreu endins  
ella la panxa,  
com una manxa  
tots dos estan  
esbufegant,  
ballen un ball  
d'antimirall,  
ja mig ulula  
ella i s'ondula  
de delectança,  
novella dansa  
de joia estrena  
ara ja el mena  
ella i li marca  
que ell sigui barca  
i ella la mar,  
ara l'atzar  
ja és impotent  
i ella creixent  
amb la marea  
la força crea  
que la creà,  
l'home ja està  
fora de si  
pel joc conyí  
que se l'endú  
dellà el tabú  
fins al pedrís  
del paradís  
on el minyó  
puja el graó  
que sense danys el  
transforma en àngel  
i tot va enlaire:  
ella dansaire  
s'exalta tota  
salta, rebota,  
l'home l'aguanta,  
trotant li planta  
la boca al pit,  
crits de ferit  
xuclant ofega,  
ella mastega  
l'aire, reclament  
llavis que mamen  
els llavis d'ella  
i ell la mamella  
deixa i aboca  
boca a la boca,  
la de la llengua  
parla la llengua,  
vibrant llenguatge  
de l'art salvatge,  
velocitat  
de veritat  
inventant formes  
mòbils, conformes  
al ball magnètic,  
feliç, patètic  
i poderós  
que fan tots dos,  
els ulls es miren,  
s'espanten, viren,  
el sentiment  
del bes creixent  
el bes desvia  
i l'amor guia  
els llavis d'ell  
cap al clatell,  
el coll, l'orella,  
l'ull i la cella  
i tota untada  
d'una llepada  
deixa la cara  
i trota encara,  
cavalca i trota,  
la dona a sota  
viu el vertigen  
del seu origen,  
un pam, un niu,  
pou, pau, el piu  
calent rebenta  
de llet calenta  
per dintre seu,  
li dic sóc teu,  
són animals  
sense didals,  
ploren com gats  
esperitats,  
ella es cargola  
i es desconsola  
amor cridant  
plena d'espant,  
la desmesura  
ja no té cura  
dels esgarips,  
somia estrips  
de pau als camps,  
s'obren els rams  
per dins, la vida  
salta enfollida  
com foc com balla  
com canta i calla,  
foc bondadós  
i perillós  
lligant quelcom  
no se sap com  
perquè és privat  
i en llibertat,  
ell bufa i bufa  
com una estufa  
de llenya plena,  
ella ja frena  
i encara canta  
la queixa santa  
dels seus sentits,  
li torna els pits,  
l'abraça fort,  
l'home, mig mort,  
també l'estreny  
perdut el seny,  
torna el petó  
més dolç que no  
vol acabar  
mai de besar  

ENRIC CASASSES
Desfà els grumolls, 1994