Es queixareu que els meus escrits no són de veres poemes ni prou bonics i a sobre no són clars però tampoc del tot irracionals, perquè ni s’acaben d’entendre ni són descaradament incomprensibles, i tan així d’ambigus són amb la veritat com amb la bellesa. Tampoc, afegim-hi, no brillen per cap enginy excepcional, i no fan riure, ni plorar de cor. I doncs? Què hi respons?

Resposta: anem a pams! Primera: la bellesa ets tu, la bellesa passa cada dos o tres dies cap a les dotze quarts d’una de la nit per la placeta dels set plàtans i es caracteritza per les següents característiques:  primera: diu les quatre veritats tot fent com qui no hi toca; segona; riu forft; tercera: pateix i provoca emocions fortes; i quarta: fa autèntiques demostracions d’enginy, de totes les classes d’enginy, tant si es tracta de jugar amb les paraules com de parlar clar. Segona: la veritat ets tu, la veritat passa cada dos o tres dies cap a les dotze de la nit etcètera. Tercera: l’enginy ets tu, etcètera. Etcètera.

Pregunta: sí, molt bonic, molt bé, molt enginyós però... tu prou que ho saps que hi ha cançons, pel.lícules, obres d’art que tenen i donen el relligam coral de la bellesa i companyia.  Què hi dius, eh?

Resposta: per tota resposta em limito a arromangar-me les mànigues i estirar el braç amb la mà oberta. Jo sóc aquell que aguanta l’espelma i no el que llegeix la bíblia i la prova mira, la mà, la cera.