La vida se sent borda si no té quelcom que la desborda. Som l'única espècie coneguda que bull els espàrrecs. La poesia, la infància i el retardat mental són per a fer les preguntes que importen. La música és per a obrir les ostres i els musclos. El teatre és per a despertar-nos quan estava a punt d'agafar-se l'arròs de l'ànima. La poesia crea un sentiment d'esperança fins i tot al centre de la desaparició dels cadellets. No ens conformem amb anar fent, volem sentir-ho i notar-ho, que anem fent, i encara més: volem ser lliure i fer: com al teatre, com a les cançons, i així ja no li cal ser esperança de res, li basta que la sentis viure a dins.