No aneu al teatre, passegeu-vos de part de vespre per la ciutat o pel país, dissabte o dimecres, és igual, i hi trobareu vint-i-cinc mil tipus de follia artística de veritat, no actuant amb guió sinó amb visió, encara que sovint sigui la visió trencada del que ja no té res més. La penya dels negatius i la dels cadavèrics, els monòlegs de l'embriac, els aritificis del pobre, l'hora de passejar dels esquizofrènics, la histèria o la resignació, a dies, dels desesperats que aguanten perquè no saben per quin motiu haurien de petar precisament ells. No cal suïcidar-se, germans, sembla que diguin, basta tornar-se bojos de veritat. Volem la veritat, la bondat, el paradís, però no el disseny del paradís sinó un jardí on càpiga l'ombra del maligne i el doble egipci, on es pugui delirar i cavar l'hortet, dóna'm la mà, ja sé que sempre demano però... dóna'm la mà.