el forat del pany de les entranyes
de la terra                
la mort absent precisament      
allà               
Uh,2555-59

Tinc la clau del món dels morts
i et diré com vaig haver-la,
no ho faig en prosa perquè
vull mirar si la mestressa
que és la rima ressonant
m'ajuda a passar l'estesa
de mar de la mala mar
i em destapa i em desperta
a la parla dels sorolls
per entendre el bot què deia
i endevinar què dirà
quan enraona amb la vela
sobre els mariners que du
que tan sense experiència
i generosos ens veu
que ens porta estalvis en terra
a tocar de sant martí
a una platgeta d'arena
a redors del moll antic,
la mar just abans d'haver-la
deixat ens ha deixat xops
i no tenim roba seca
però bé, ja ens ho farem,
mira, entrem a aquesta fleca
a escalfar-nos vora el forn...
i en sortim amb una llesca
de pa d'avui i tirem,
el pas tenint via dreta,
cap avall cap als pollancs
i amunt després a fontfreda
i, més enllà, bosc endins,
passada la bassa verda
on la salamandra llu,
deixant-nos dur per la dèria
d'acostar-nos a un gran roc
de l'extrem d'una carena,
una gran roca brillant
soleiada que enlluerna
i ens atrau, i quan ja hi som,
després d'una bona brega
amb una mà d'esbarzers,
veig la tallada que trenca
la roca de dalt a baix,
una escletxa fonda i negra
d'un pam d'ample o pam i mig
i que fa una silueta
que és que és el forat del pany
d'una porta que m'emmena
a algun sota o entremón,
i ho fa amb com una modèstia,
sense fer-ne ostentació
i amb una certa mà esquerra...
només forma amb una clau,
una sola forma encerta
la forma exacta de dins
i la forma és just aquesta
del meu cos dret de costat,
hi entro, i el coll quasi em frega
el lloc més estret i agut
de la pedra i dins l'esquerda
és tan perfecte l'encaix
que es paralitza la pensa
i es posa a pensar la por:
d'una cambra tan estreta
més val que en surti, i a poc
a poc, de costat, passet a
passet, aguantant l'alè,
surt del trau, torna a la selva,
respira l'aire del cel,
palpa que té una moneda
a la butxaca i se'n va,
i ha deixat la porta oberta.