*
     El sentit de la vida per exemple és quan estàs abocant el líquid daurat al got i veus com puja l’escuma sense pensar res.
     Una mà furga a la butxaca de motu pròpio, se senten repicar daus, algú va a terra, tens una pedra, tot és pagant i tot és de franc, menys la calàndria que té les claus. Quines portes som?

*
     Contra una desorientació dels esforços tan generalitzada, àdhuc el no fer res fatigava, que és una cosa que cansa molt.

*
     Tantes pujades i baixades i sempre som a peu pla de ca la rossa aquella, la muda, la que pica de mans i peus quan passes, i sempre som a peu pla de la màquina d’entrada a la fàbrica de màquines d’aplanar, sí, aquella rossa xafardera que escaliva els que pugen.
     Tantes pujades i baixades aquí com a l’altra vora del seny que mama i sempre a peu pla i sempre tan difícil de travessar-hi.

*
     Ara som en aquell moment genial quan l’onada sobirana de tan amenaçadora sembla aturada i mentrestant els profetes afirmen que la vella història de l’home polint-se la fruita del bé i del mal que li la presenta la dona és ara, i no que fóssim a l’origen expulsats de cal sogre per una transgressió que estem fent ara i veredicte culpable l’espècie humana en pes, au, fes-te fotre, i de passada una serp també, que és l’únic detall versemblant de tota la història, per cert.

*
     Tornant de València la dona desconeguda a la llitera del costat estirada cara avall m’ofereix un paisatge centrat per les cúpules bessones del temple de la saviesa, em mira amb uns ulls com si tota la policia femenina de l’islam em vigilés, i amb les paraules de la seva boca reclama versos eròtics. Aleshores me li sóc el crit del minaret i el pobre que pasta fang de quatre grapes.

*
     La trampa principal sempre la fas, vas trencant gerros, sí, la trampa de no creure-t’hi, vas trencant gerres, guardant-te un dòlar, seduint bruixes, vas trencant gerros, com vols que no et foti crits, trencant gerres.

*
     S’ha trencat el collaret de l’infinit i a tota velocitat s’escorren les perles i no s’acaben mai d’escórrer i de perdre perles, poemes, possibilitats de l’esperit, sense quasi ni temps de veure-les.

*
     És que ara mateix no estic per poemes de si em fa mal el mal o de si no me’n fa i si convé faré el pallasso a fons tant com convingui, però comèdia no.

*
     Ni quixots ni robinsons ni la píndola amarga del sobrehome però tots amb alguna cosa de quixot, de robinson, de l’amarg trago del superior. Tots, fins al més incurable aporrinaire de la guàrdia urbana. És que precisament avui he hagut de passar per un despatx per un tràmit de donar de baixa el carro i hi he pensat.

*
     De migdia al xamfrà dues, tres i després quatre velles parlen del pes del cos i dels genolls, de l’escala i del pis, de la galeria, i aleshores una, dreta a la llindera, alçant el cap com si ho digués a les branques nues dels plàtans, diu: és maca, la claror.

*
     Les coses se li agenollaven amb un sentit que no sabia què era. Moltes li somreien o li mig somreien, sempre, d’una mica lluny. Totes li oferien la clau...

*
     Anava a peu per una de les últimes selves que quedaven, la de les persones, una selva autèntica, un autèntic jugar-se-la, on tothom i tota cosa és o pot ser depredador implacable de qualsevol cosa o de qualsevol, i em sentia més ol i més fora del viure que una serp a l’aquari. Em va despertar el timbre, era a classe.

*
     Sense xarxa. Ni que volguessis, o de fet no ho saps, si la xarxa té xarxa, saltimbanqui! Uh!

*
     Va arribar fa molt temps, el primer cop que el vaig veure venia merda a la plaça del rellotge i era l’amo. A baix de tot, i era l’amo. Després, al cap dels anys, portava un bar i semblava el gran visir. Encimbellat, hi semblava el gran visir. I últimament l’he vist que torna a ser al carrer, fent seguir un col·lega que l’ajuda a portar quatre bosses de plàtic plenes dels enfarfecs de la misèria, de la misèria.

*
     El satanàs no, no l’hi he pas vist, a la ciutat. Dimoniets de segons sí, molts.

*
     Ja ve el bon temps, surt l’herba verda, el bosc treu fulla i s’hi engalana, i el fan nou així les fulles. El mal hivern ennuvolat ja ens avorria. Com torna el bon maig tot ple de flors el cant del rossinyol omple els racons falaguers del bosc, i les mosses a les places trenen danses. Tots els nois, doncs, enfebrats d’amor, busquin amb qui delitar-se i, com ells estimin, que així els estimin. I la donzella airosa per estrenar-se busqui un amic ben tendre i ella que vulgui igual estimar i que l’estimin. Que el jove i la noia hermosa en la foscor aixafin el llit i no parin de fer-se l’un a l’altre dolces abraçades, besi-li els llavis i pell mentre la té agafada, toqui-li el pit i la punta del pit tan petita i ben feta, cuixa amb cuixa s’ajuntin, el fruit de venus es prengui, i després calli tot crit i s’acompleixi així l’amor.

*
     ... un nino articulat de fabricació antiga li cau de la butxaca al fang de la vora del camí arran d’una paret i al cap d’uns deu... mil anys el ninot es desperta en un bosc d’arbres grandiosos herba abundant altes falgueres flors de diversos colors bolets que només els hi faltaria enraonar i l’estremeix una brisa tota idees sons estímuls carícies... aleshores es posa dret... es mou... saluda...

*
     Desenterrada la llum, veiem, en la llum, purament, cruament, que som lliures.
     Barallats i amics, incòlumes i ferits, som lliures.
     Amb el cos ple d’esgarrinxades no sé què ens hem xiuxiuejat. Som lliures.
     Que la llibertat no es conquista, perquè ja en tenim, i és qüestió que què en fem, que som lliures.

*
     Mira endarrere, mira, com avancem!

*
     L’Olimp es troba a mà dreta pujant pel camí de Caldes a Sant Feliu. Tanca els diumenges.

*
     Plantificar la baladrera veritat i que essent així –veritat- il·lusioni els nens i agradi als avis. Els d’entremig, que pensin.

*
     No vull ser feliç. Si la felicitat m’exigeix el que proposen aquests nicis, si tot això que predica el professor Pernil seguint el doctor Falç és ser feliç, m’estimo mil vegades més ser burro malaurat i malcarat: ets un mal crescut, Pernil, que em prens per una màquina, vas calculant què et costarà convertir-me en ravioli, i dius que la felicitat és somriure-te a tu mirant-e els ulls. M’estimo més tot el contrari: la veritat. Ei, si pot ser.
     Posats a fer em quedaria amb el sí! amb què Raymond Douglas Davies respon a la seva pròpia pregunta de hi ha vida després d’esmorzar? Sí, que n’hi ha, desventurats. No cal que em vingueu a dir cap a on he de parlar ni a recomanar-me de farcir-me el no-res amb cotó fluix. Sí que n’hi ha! Vida després de l’esmorzar? I tant que n’hi ha, desventurats.

*
     La bellesa és un regal, nois, burros, què dieu? Que no ho veieu, que és de franc?

*
     L’una sospira, l’altra somriu com aguantant-se el riure, de l’altra els ulls pregunten sense preguntar res a ningú, la d’aquí d’arrere s’ho mira tot, a la que somreia se li acaba escapant el riure, n’hi ha dues que xerren fent cara de patir però no paeixen, xalen. Una omple els ulls de calidesa.

*
     El voltor ade la muntanya de la Comuna de Bunyola en cercles vora els núvols mira a veure si veu morts a terra suculents perquè vol netejar el paradís, deixar els ossos pelats.