Accions humanes atribuïdes a humans no són ben bé metàfores
verbals sinó més aviat mentides o exageracions.
Christine Brooke-Rose. Gramàtica de la metàfora.

L'aigua salta rocs i fa saltar les pedres.
Cada cop que em mires i m'esperes.
Són aquelles aigües rialleres.
D'atrapar-se per la cintura i fer-se.
Llepar la roca i veure les estrelles.
Per molt que es sentin udolar dolentes
les estisores dels humans que intenten
amb gran desplegament d'aparatets d'encendre
l'últim llumet vermell de les darreres
extremituds d'un cosmos de fogueres
per pura inèrcia incòmoda i feréstegues
paüres de si perderem per sempre
el luxe inútil i llurs panacees
són morir-se i fugir llançant-se a cegues
contra el mur de la terrasseta on érem
asseguts sense voler ni veure el setge
d'incontrolables incendis que se'ns mengen
la miqueteta de vestits que ens resten
i la poca salut i fins la febre
i tot per mandra de cosir les coixineres
i d'arreglar-se un xic la palla del pessebre
o per potser la por d'amar les coses belles
amb les trenes de l'ànima desfetes.
Vers acabat un matí d'un diumenge
del dos mil sis i en el mes de setembre.