Alguns saberuts
diuen que la idea
de fê anâ un cervell
així com el nostre,
capaç de mentir
i de consciència,
de cercar raons
i de llegir nietzsche,
la varen tenir
les mans, totes dugues,
quan els capcirons
dels dits se'ls enduia
un pessigolleig
a encendre fogueres,
a moldre colors
i a menar la dansa,
a trenar cordills
i a fer pam i pipa...
i a les mans i als dits
en això d'entrada
els va fer costat
el ball agilíssim
darrere les dents
del múscul que tasta,
la llengua, que així
a més de fer fresses,
xuclets i xarrups
sabria estimar-te
a tu pel teu nom
i fer-li preguntes
de nit als estels
i als núvols de dia.
Aquests, emperò,
sempre fan com sempre,
sempre com aquell,
no gasten adverbis
de sís i de nos
així com els nostres,
parlen amb mots muts,
sí, però no tèrbols,
i si fan embuts
són embuts que hi entro.