I 
En un paisatge de guerra, 
aluminosi, ruïnes i enderrocs, 
davant del Sarajevo que mires amb pietat, 
em preguntes quantes barriades devastades, 
quanta misèria entre el barraquisme vertical 
vas recórrer aquells dies que m'estimaves  
com una droga. 
 

VI 
Tornem a ser. I què en queda? 
Hi ha un pont blau i una veu de cotó, 
hi ha un desig, hi ha coit, no hi ha marihuama, 
negra, blanca o verda. 
Miraves la ciutat que jo assenyalava amb el dit 
que tu llepaves: "Pot ser això una cosa civilitzada?" 
No volies sentir el que jo sentia: 
"Barcelona és bona si la bossa sona" 
i aquells que paguen la dona amb el sou 
són els que demanen perdó 
i obscenitat. Proclames lascívia 
quan seus a sobre meu al balcó 
i exigeixes satisfacció. 
Vols mirar amb erecció. 
Jo t'ho dono tot menys educació i catolicisme. 
Sóc el fantasma que crema esglésies, 
sóc el milicià que crema confessionaris, 
sóc el nét que destrueix les imatges 
que la teva àvia adorava.