T'asseguro que Déu es desfà mentre surts de la platja 
en les petites gotes que cauen el teu cos, 
que il.luminen amb reflexos irisats les dotze del migdia, 
que lliguen els teus cabells com les serps de la Medusa, 
que juguen a fer equilibris als dits dels peus i al pits, 
que s'internen per tots els teus racons 
i que vibren a les teves pestanyes quan, finalment, em mires.

Déu s'amaga als canyissars per veure com t'eixuga el vent 
mig adormida al sol, despullada al sol que se't clava; 
Déu s'amaga al cotó de la tovallola mullada 
i mentre es dibuixa a la teva silueta d'aigua i salnitres, 
el teixit no pot evitar que es gravi a la sorra.

Déu no viu a les rectes més rutinàries de la vida, 
s'aparta del tedi com ens internem nosaltres en ell, 
Déu va invertir moltes hores contemplant els teus gestos, 
el teu somriure espontani i net, adolescent, 
la manera com et col.locaves el llapis a la cara 
quan concentrada acabaves els deures de l'escola. 
Déu va sentir el tacte de la teva pell contra el meu cos, 
els mugrons aixafant-se lleument 
i, també, va veure la pell de les parpelles tancades.

Déu cau amb aquesta gota que et cau per l'esquena 
quan t'asseus tota nua i només la immensitat és el teatre 
dels teus ulls com el seu teatre ets tu, tota sola, tu.