Sempre fugint de mi i sempre a l'ombra 
de mi mateix. Caminant pel carrer 
(un home qualsevol), un pobre diable 
que viu a un tercer pis, no prop del cel 
que mira qualque pic de ben enfora. 
Us ho confesso: sóc l'home que surt el vespre 
i torna sol xiulant una cançó  
(Brassens o Brel, Joan Báez) 
i al corredor camina de puntetes, 
peu descalç, les sabates a la mà 
(els vells dormen) i dorm o jau insomne. 
Quan Déu ho vol (diguem adesiara), una dona 
no exactament venal. Després silenci 
i moltes nits tot sol. 
   Tots els matins, la feina, 
el fàstic de la son entre lletres de canvi 
(un home qualsevol), un com els altres, 
potser un poc més malalt. 
    Potser amb inconfessables 
(més ben dit, molt obscures) raons per a fer versos als meus vint-i-tres anys. 
Un toc d'aprenentatge (no gran cosa) 
perquè hom pretén viure sempre un poc més, 
i tota l'esperança malversada 
(tanmateix no em servia), o perduda 
amb el darrer envit o amb la darrera dona. 
I el joc segueix i l'amor l'acompanya, 
i hem de seguir estimant, jugant, fort i no et moguis. 
Ara ja hi hem entrat i tant se val 
que juguem per la força o de bon grat. 
Ens han farcit el cos de mala llet, 
de ràbia fosca i de tristor la veu 
(fulla d'acer esmolada que fa un camí de sang), 
i tenim dret a l'arma i a la lluita 
i a entendre tot d'un cop què és el que passa. 
Així, contant tot sol (cantant a estones), 
el temps em sobrepassa, inexorable, 
i em talla el crit a la gorja cansada. 
I ve la nit, definitiva i lenta, 
inevitable, cap al meu silenci.