Tu, la que no ets ningú, branca esfullada dins el meu silenci, 
i de moltes t'has feta, i així camines per la terra plana, 
filla dels sentiments i els gestos que em captiven, 
et vull trobar dins mi, ja que defora 
el cel no m'ha llençat més que una nit obscura. 
Això era i no era, una besada, una altra besada, 
flors de virginitat esgarrinxades pels cards secs dels estius i per les ones blaves 
d'aquella mar furiosa amb la ressaca xuclant els nostres cossos, com la lluna. 
Així arribares tu, la que esperava -ànima tremolosa a la sortida del Col•legi- tu, primera, 
i tu també, la que en el carrer fosc -ulls verds, falda vermella, ben pintada- 
anaves a l'encalç de cadells o quissons que sempre et fugien. 
Enmig hi ha molt més d'una allau de dissabtes tirats com unes xarxes, 
de mirades recollides a parets, a façanes, a finestres i clavells de dolor, 
també a les clavegueres on anaven els sospirs després de les grans festes 
o les petites festes, o el cafè dels amics, 
o les tornades, mentre xiulava cançons de Brassens i m'escoltava el fred de bon matí. 
I ara em demano ¿què? 
¿Quina estèril comesa és grufar en terra o rebolcar-se en el fang? 
¿El porc o les matances? 
Abans de començar jo ja ho sabia. 
Ara a mig camí, 
i ja per sempre a mig camí de tot, 
passejaré l'esplín amb dignitat 
per si de cas creieu que val la pena.