I

Per a seguir vivint (tancant la por, 
tota la por del món en un sol vers 
que és meu i que faig meu, que justifica 
la meva vida inútil, corrompuda), 
com un que viu a mort, a tot o res 
i perd, i encara creu que la revenja 
del sofriment li donarà una basa 
(ingenu Joseph K de la perduda 
joventut, malgastada a porta closa 
com un castell o un camí de la llei 
per on mai no hi transita la justícia 
de tenir el nom de tots i, en igual nombre, 
les paraules més vives i més clares); 
per a donar a conèixer la condemna, 
avui sóc jo, la meva joventut, 
qui us parla malversant llàgrimes tendres 
d'adolescent que es perd dins les paraules, 
tenebrós laberint de cada dia. 
Jo sóc aquell qui es mira en el mirall 
i veu la seva mort prostituïda 
dins els rostres dels altres i al carrer; 
l'adolorit Edip que no lamenta 
enyoraments passats, que es sap falsari 
quan de la por del sentiment en fa 
bandera del fracàs, camí d'espines 
des d'on mirar el sol groc fins a la fosca. 
Des de les runes d'aquesta no-vida 
per al no-home, sobre la no-terra, 
volia dir-vos que moltes vegades 
també he volgut plorar les vostres llàgrimes. 
I si avui gos a encendre allò que mai 
no he donat a ningú, la melangia 
o els somnis trists de la raó que em manca 
engendraran vells monstres amb el rostre 
de repugnant Narcís en el mirall 
del llac, on els blancs cignes li capolen 
el coll amb els seus becs, i es veu infant 
al fons de les polides pedres verdes. 
Si trob la veu i el to i paraules meves, 
us diré tot allò que ja no importa: 
la meva veritat: una mentida 
que heu d'aprendre a desfer, lletra per lletra.