Com si l'estiu, de sobte, anomenés 
El teu desig entre fruites badades 
O l'amargor de les magranes verdes 
Et suggerís plaers concrets, uns ulls 
T'han ferit i has comprès. I la tristesa 
Per eixugar (el cos com una esponja) 
O veus marcides, mormolades, blanques, 
T'han amarat d'aroma o violetes. 
Vessen paraules, ara, les finestres, 
Dolçors del seu record de dona jove 
Mentre el sol bat i encalenteix les pedres 
O aquests dos cossos enllaçats. Les veus 
De les genetes i dels llops, llunyanes, 
No penetren l'estança on dius amor 
Mentre t'enfonses pels camins dels ulls 
I d'un cos nou d'amor de dona eslava.