''El "Tòbal" i la Laura juguen a estimar-se 
al banc de fusta amb ferro del passeig. 
No és un banc. És "el banc". És el seu banc. 
Mentrestant, tots els matisos de la cara de la mar 
compareixen mandrosos com un regal que es fa esperar 
i uns núvols eixarrancats confonen l'estricta 
verdor blauenca de l'aigua que s'embafa d'horabaixa. 
L'aire és fresquet, primatxol com fulla de pi, 
però ells dos l'obliden. "passen" de fred i plugim. 
L'entorn no existeix... Sols hi és la pell 
i els devuit anys tendrals i els llavis i la saliva... 
I el món que comença a girar avui mateix 
sols per a ells, en total, absoluta propietat. 
Es vessen l'un damunt l'altre, l'un dins l'altre... 
Es regalen carícies suaus just al mateix llindar 
de regalar-se mútuament les seves històries.

Així treballa l'instint de supervivència...!''