He vist els exilats, dins les tenebres 
dels llargs camins silenciosos, 
cercar la pau de les ciutat ignotes, 
cansats i morts de tantes nits d'insomni. 
He vist els exilats dins les tenebres. 

He vist els exilats dormir per terra, 
en les estacions tumultuoses, 
esperant l'hora incerta 
de prosseguir la ruta inconeguda, 
sota les naus de negres armadures. 
He vist els exilats dormir per terra. 

He vist els exilats caminar febles, 
pels vells carrers de desolades viles, 
cercant alberg, mentre els infants ploraven 
aferrats a llurs mares tremoloses. 
He vist els exilats caminar febles. 

He vist els exilats passar a ma vora 
abillats amb estranyes vestidures, 
de dol coberta l'ànima 
per tants de fills perduts en les batalles. 
He vist els exilats passar a ma vora. 

I ni tan sols els restarà la glòria 
de contemplar com vers el cel se'n puja 
el fum de jove sang victoriosa: 
llurs fills dins l'ombra de la nit moriren 
i la cendra els cobreix de la derrota. 
I ni tan sols els restarà la glòria. 

Els exilats portaven llurs banderes 
damunt els pits anguniosos. 
Mes les banderes que altre temps brillaren 
sobre els castells i sobres les muntanyes, 
dins la pols resten ara trepitjades. 
Els exilats portaven llurs banderes 
damunt els pits anguniosos. 

Els exiliats parlaven una llengua 
exòtica i sonora, 
que modulaven, en un to molt feble, 
com si ignomínia fossen llurs paraules. 
Els exiliats parlaven una llengua 
exòtica i sonora. 

Mes els mots animaven les tenebres 
amb els records de la perduda pàtria, 
i els ulls dels exiliats guspirejaven 
al ressò palpitant de la paraula 
que el foc del cel no occí ni les tempestes. 
Mes els mots animaven les tenebres, 
amb els records de la perduda pàtria. 

He vist els exiliats, en nits d'insomni, 
com la muller de Lot, plens d'enyorança, 
girar l'esguard vers la llunyana terra, 
que abandonaren dolorida i densa 
de mort i de ruïnes. 
Mes volant pel cel clar, m'apareixia 
l'àngel de Déu, amb flamejant espasa!