Só jo que porto, més alt que tots, l'ocellàs d'alumini que posem, a les nits de lluna, damunt la font de la pedrera. Pere, Lluís! On sou? Sento les vostres veus de joc a la placeta. No sóc orb, però em resteu invisibles. Veniu: amb tres rodes i un cordill li he farcit les entranyes i aqueta nit batrà les ales. Joan, Ernest! No voleu jugar més amb mi? 
  Ja el vespre es descompon en una escampadissa de fulls de paper de seda. Tot sol aniria a provar el mecanisme enginyós; però aquell capatàs m'ha dit que no em mogués d'aquí, i que aguantés hores i hores aquesta llarga barra de ferro, l'ombra de la qual, en projectar-se damunt la mar, s'hi insinua amb irregulars corbes obscenes.